Je t'aime (10/01/2014)

Je t'aime, diuen. Vaig sentir que el cor em vategava a ritme frenètic. Em vaig quedar sense aire, sense poder respirar ni un sol suspir, sense al·lè. Els ulls et brillaven amb el Sol que s'escolava entre els núvols i, seguidament, les fulles dels arbres. Allà, sota aquell pi verd, llegint el llibre de la vida on les hores que passen no s'anomenen temps sinó miratges. La teva pell se sentia calida, fins i tot des de la distància. Jo era lluny, però et sentia tant a prop... El meu cor només cridava "acosta't, acosta't...". Vaig tenir tantes ganes de tenir-te, d'arrencar-te un somriure, de dir-te que fòssis feliç. Una llàgrima s'escolava per la teva cara. Tot i que el sol t'il·luminava, tot i que els ulls et brillaven, era per les llàgrimes que t'envolcallaven que encara no podies brillar. Et mancava veure tot allò que pots fer, comprovar que pots arribar lluny. I és per això que vaig allargar la meva mà i et vaig aixecar del peu d'aquell pi i vaig canviar el sentit de les teves hores, convertint-se de miratges a dolços somnis. Je t'aime, diuen.